Quan donar deixa de ser donar: l’aprofitament des de la mirada iòguica i energètica.
Hi ha persones que saben donar. Donen el seu temps, la seva energia, la seva escolta, el seu afecte, els seus coneixements, la seva presència. Donen perquè els neix, perquè tenen una naturalesa generosa, perquè estimen o perquè senzillament volen ajudar.
I també hi ha persones que saben prendre. Prenen temps. Prenen atenció. Prenen energia. Prenen recursos, afecte, disponibilitat, confiança. De vegades ho fan de manera conscient. Altres vegades, ni tan sols són capaces de veure-ho.
I entre donar i prendre hi ha una frontera molt fina que, quan es traspassa, transforma un intercanvi en una forma d’aprofitament.
Des de la mirada iòguica i energètica, aquesta qüestió pot observar-se des d’un lloc molt més profund que el simple “aquesta persona s’està aprofitant de mi”.
Podem preguntar-nos:
Què està passant realment en aquest intercanvi?
No tot el que sembla generositat és un intercanvi equilibrat.
En les relacions humanes sempre hi ha intercanvi. Quan parlem amb algú, compartim energia. Quan escoltem, oferim atenció. Quan estimem, obrim un espai dins nostre. Quan ensenyem, compartim coneixement. Quan cuidem, posem temps, presència i disponibilitat al servei de l’altre.
Això no significa que tot hagi de ser calculat ni que hàgim d’esperar rebre exactament el mateix que donem. La reciprocitat no és una comptabilitat. Però sí que existeix una diferència entre donar lliurement i ser utilitzat.
Quan dono perquè vull donar, el gest pot deixar-me cansat, però interiorment hi ha llibertat.
Quan dono perquè tinc por de perdre l’altre, perquè em sento culpable, perquè necessito que m’estimin, perquè no sé dir que no o perquè temo les conseqüències de posar un límit, alguna cosa dins meu ja m’està indicant que l’intercanvi no és del tot lliure.
I aquí apareix una pregunta important:
Estic donant o estic cedint?
L’energia també té «límits».
En la tradició del yoga, el prana és la força vital, aquella energia que anima i sosté la vida. Podem entendre aquesta energia també des d’una perspectiva quotidiana: la nostra capacitat d’estar presents, d’escoltar, de crear, de cuidar, de treballar, de pensar, de sentir.
Però el nostre prana hem de cuidar-lo per no quedar-nos sense aquesta força vital. I això és important recordar-ho en una societat que sovint ens ensenya que estar sempre disponibles és una virtut. No, no ho és.
Estar disponibles per a tothom, en tot moment i sense límits, pot acabar convertint-se en una forma d’abandonament de nosaltres mateixos.
Hi ha persones que no demanen directament la nostra energia. Simplement han après que nosaltres sempre hi serem.
Una trucada rere l’altra. Un favor rere l’altre. Una crisi rere l’altra. Una necessitat que sempre sembla urgent… I, sense adonar-nos-en, podem acabar ocupant el paper de font d’energia d’una altra persona.
Quan això es converteix en un patró, ja no parlem només d’ajudar. Parlem d’una relació desequilibrada.
Aprofitar-se dels altres pot adoptar moltes formes, l’aprofitament no sempre és evident. No sempre hi ha una persona manipuladora i una altra completament innocent. Pot aparèixer de moltes maneres:
algú que només ens busca quan necessita alguna cosa,
algú que utilitza la nostra generositat, però desapareix quan nosaltres necessitem suport,
algú que converteix la nostra capacitat d’escoltar en una disponibilitat permanent,
algú que rep els nostres coneixements, contactes o recursos com si li corresponguessin,
algú que fa servir l’afecte o la sexualitat per obtenir alguna cosa,
algú que ens fa sentir culpables quan intentem posar un límit.
Algú que, fins i tot dins d’espais espirituals, usa la confiança, la vulnerabilitat o la bona fe dels altres per obtenir poder, diners, admiració o dependència. I això últim també mereix ser mirat. Perquè l’espiritualitat no ens fa automàticament més conscients.
També podem fer servir el llenguatge espiritual per manipular.
Podem parlar d’amor incondicional mentre exigim disponibilitat. Podem parlar d’energia mentre drenem la dels altres. Podem parlar de compassió mentre no respectem els seus límits. Podem parlar d’ego mentre intentem sotmetre l’altre. Per això la pràctica espiritual no hauria de servir per escapar de la realitat humana, sinó per mirar-la amb més honestedat.
Ahimsa també significa no fer-nos mal a nosaltres mateixos, aquest és un dels principis fonamentals del yoga, ahimsa, la no violència.
Sovint pensem en ahimsa com la manera com tractem els altres. Però també podem preguntar-nos:
Quanta violència exercim sobre nosaltres mateixos quan permetem constantment que traspassin els nostres límits?
Dir que sí quan volem dir que no. Callar per evitar conflictes. Acceptar comportaments que ens fan mal. Donar més del que podem donar. Justificar constantment l’altre. Sentir-nos responsables de les seves emocions. Tot això pot convertir-se en una forma subtil d’autoviolència.
Posar un límit no és deixar d’estimar. Posar un límit pot ser, precisament, una expressió d’amor propi. I de vegades, també és la manera més honesta d’estimar l’altre, perquè deixa de sostenir una relació basada en la dependència o en l’abús.
Aparigraha: no apropiar-nos del que no ens correspon. Un altre principi del yoga que habitualment es tradueix com a no-aferrament o no-acumulació.
Podem portar aquest principi més enllà dels objectes materials:
Què passa quan intentem apropiar-nos del temps d’una altra persona? De la seva atenció? De la seva energia? De la seva disponibilitat? De la seva admiració? De la seva capacitat de cuidar-nos? Potser l’aprofitament també és una forma d’apropiació. Prendre allò que l’altre ofereix sense preguntar-nos si realment pot o vol continuar oferint-ho.
I aquí apareix una responsabilitat que és de tots dos costats:
Qui pren ha d’aprendre a respectar.
Qui dona ha d’aprendre a discernir.
El problema no és donar molt. Hi ha persones que tenen una gran capacitat de donar, i això no és un problema, el problema apareix quan donar ens desconnecta de nosaltres mateixos.
Quan donem per por, quan donem per obtenir amor, quan donem perquè necessitem sentir-nos necessaris, quan donem perquè no sabem sostenir la incomoditat que provoca dir “no”, quan donem esperant secretament que algun dia l’altre ens ho retornin…
Perquè aleshores el gest pot semblar generós per fora, però per dins hi pot haver una negociació invisible:
“Jo et dono perquè necessito que tu em donis alguna cosa a canvi.”
I quan aquesta expectativa no es compleix, apareix el ressentiment. Per això la pràctica consisteix a observar-nos…
Quan dono, dono realment perquè vull?, o estic intentant comprar afecte, reconeixement, seguretat o pertinença?
Aprendre a sentir el moment en què alguna cosa no està bé. El cos moltes vegades ho sap abans que la ment. Potser després d’estar amb determinada persona ens sentim esgotats, potser apareix tensió al pit, a la gola o a l’abdomen, potser sentim irritació, potser necessitem estar sols, potser cada vegada que sona el telèfon ja sabem què passarà.
No significa necessàriament que l’altra persona sigui “tòxica”, però sí que pot ser un senyal per aturar-nos i observar…
Què està passant aquí?, què estic donant?, què estic rebent?, ho faig lliurement?, puc dir que no?, l’altre respecta el meu no?, hi ha espai per a les meves necessitats?, puc existir en aquesta relació sense estar constantment donant alguna cosa?
Aquestes preguntes poden ser molt més transformadores que etiquetar ràpidament algú com a “persona energèticament tòxica”. No cal demonitzar ningú. Des d’una mirada conscient, també podem evitar caure en l’altre extrem.
Quan descobrim que algú s’ha aprofitat de nosaltres, és fàcil entrar en la ràbia…
“És una persona egoista”, “és una persona manipuladora”, “només m’ha utilitzat”…
Potser sí, però quedar-nos atrapats en el judici també ens manté vinculats a aquella persona.
La consciència ens convida a una altra cosa: veure, comprendre i actuar. No necessitem odiar algú per deixar de permetre determinats comportaments. No necessitem castigar ningú per posar un límit. No necessitem venjar-nos per recuperar la nostra energia. Podem simplement retirar-nos d’allò que ja no és sa. Recuperar la nostra energia.
Recuperar l’energia no significa imaginar que hem de “tornar” alguna cosa a l’altre, significa tornar a nosaltres, recuperar el nostre temps, la nostra atenció, la nostra capacitat de decidir, la nostra veu, la nostra intimitat, el nostre dret a dir sí i el nostre dret a dir no.
Potser, de vegades, recuperar la nostra energia consisteix simplement a deixar de respondre immediatament, a deixar de justificar-nos, a no solucionar sempre els problemes dels altres, a permetre que una altra persona experimenti les conseqüències de les seves decisions, a entendre que ajudar algú no significa fer-nos responsables de la seva vida.
El límit també és una pràctica espiritual.
Posar límits pot semblar poc espiritual, però pot ser una pràctica profundament conscient, perquè un límit ens obliga a estar presents…
A escoltar què sentim, a reconèixer què necessitem, a acceptar que no podem agradar a tothom, a tolerar que algú pugui enfadar-se amb nosaltres, i, sobretot, a comprendre que l’amor no necessita convertir-se en disponibilitat absoluta.
Estimar no és donar-ho tot, estimar també és saber què no podem donar i respectar que l’altre tampoc ens ho ha de donar tot.
Potser la pregunta no és “qui s’aprofita de mi?” potser la pregunta més profunda és:
Què estic permetent?
No com una manera de culpabilitzar-nos, sinó com una manera de recuperar el nostre poder. Perquè mentre només mirem què fa l’altre, el nostre poder continua estant fora de nosaltres. Quan comencem a mirar què acceptem, què necessitem, què podem canviar i quins límits volem posar, alguna cosa es transforma.
Possiblement no podrem evitar que algú intenti aprofitar-se de nosaltres, però sí que podem aprendre a reconèixer-ho. Deixar de justificar-ho, deixar de confondre generositat amb disponibilitat infinita, aprendre a donar des de la llibertat i no des de la por.
Probablement aquesta és una de les pràctiques més profundes: donar sense perdre’ns, estimar sense abandonar-nos, acompanyar sense carregar l’altre, obrir-nos sense deixar la porta oberta a qualsevol cosa.
Perquè cuidar la nostra energia no significa protegir-nos de la vida, significa aprendre a participar-hi amb consciència.
I, en última instància, tal vegada el veritable equilibri no consisteix ni a donar-ho tot ni a no donar res, consisteix a saber, en cada moment:
què dono, a qui ho dono, des d’on ho dono i si encara soc lliure mentre ho estic donant.
Om Shanti
Marga Martin